En Jordi Basté i en Josep Cuní són dos dels grans de la ràdio, periodistes amb una llarga experiència i una amplíssima trajectòria d’èxits als mitjans de  comunicació, sense els quals no es pot entendre la comunicació al nostre país. Amb ells hem volgut parlar de la mobilitat urbana, de com la veuen, de com la comuniquen i de com la viuen en primera persona des d’una perspectiva d’usuari.

Per Maria Josep Coral, cap de Premsa del RACC

Com us desplaceu per Barcelona? Com valoreu la mobilitat?

Jordi Basté: Jo començo a treballar al matí, i al matí molt d’hora, i tinc dues opcions. Primavera-tardor, bicicleta. Tinc el Bicing al costat de casa, són vuit minuts porta a porta fins a la feina. Quan fa calor o fred, taxi. I em sembla molt bé treure el cotxe de la ciutat, però llavors hem de tenir un sistema que em doni alternatives. Hem començat la casa per la teulada. Potser que arreglem el problema de Rodalies, que és molt gros. Algú pensa que la gent va amb cotxe a Barcelona perquè té ganes de venir amb cotxe, quan li costa quatre vegades més que venir amb tren?

Josep Cuní: Jo soc eminentment vianant, però crec que no es té en compte la mobilitat dels ciutadans a les hores que no són punta. Sobretot abans de les set del matí, per exemple, i a partir de les deu del vespre. Jo em pregunto, ara que visc entre Madrid i Barcelona, com és que l’últim AVE és a les nou? Com és que l’últim avió és a les nou? I el primer serà demà a les sis. O sigui, a partir de les nou del vespre ja no es pot anar a Madrid ni tornar a Barcelona.

J.B.: I nosaltres vivim a Barcelona, però, per exemple, en els pròxims dies hi haurà un caos en la mobilitat de Tarragona. Això serà molt gros, perquè estem parlant que la gent que ve de les Terres de l’Ebre, Tortosa i Tarragona en tren haurà d’agafar un autobús fins a Sant Vicenç de Calders i allà un altre transport. Pot ser caòtic, però no ha sortit ningú a explicar-los com serà aquest caos. I cal tenir en compte que l’AP-7 tampoc és una alternativa. Fa la sensació que sovint es comença la casa per la teulada i sense buscar consensos.

Jordi Basté: “El vianant no sap per on li sortirà la bicicleta, el patinet elèctric o el cotxe. El que va amb cotxe no sap per on sortirà el vianant, el patinet elèctric o la bicicleta. Hi ha un desordre en mobilitat a la ciutat molt preocupant”.

Josep Cuní: “En mobilitat, quan s’estudien i s’adopten les mesures que s’han d’aplicar, se’n tenen poc en compte les conseqüències”.

Heu anomenat la bicicleta. Com veieu el disseny i la implementació dels carrils bici a Barcelona? I la convivència entre diferents modes de transport?

J.B.: Jo em moc amb bicicleta elèctrica. Hi ha zones on hi ha molt de carril bici i d’altres zones on no n’hi ha. Via Augusta, a les vuit del matí, s’ha convertit en un cul-de-sac. I tens un altre problema a la Via Augusta quan vas amb el cotxe i te’n vas cap a la plaça Molina: pots baixar per Muntaner, però també crees un altre cul-de-sac, perquè han implementat un carrer només de baixada i un altre de recte. La ciutat viu en una desorganització molt preocupant entre els diferents modes. El vianant no sap per on li sortirà la bicicleta, el patinet elèctric o el cotxe. El que va amb cotxe no sap per on sortirà el vianant, el patinet elèctric i la bicicleta. Hi ha un desordre en mobilitat a la ciutat molt preocupant.

J.C.: Si ens situem en alguns dels carrils de l’Eixample de Barcelona, ara et trobes fileres de contenidors i, si tens el pàrquing allà al mig, et trobes que no tens visibilitat per poder sortir, perquè, a més a més, a la vorera t’han posat una terrassa d’un restaurant. El risc de passar pel damunt d’un ciclista és gran, però també el risc de xocar amb un altre cotxe per la manca de visibilitat. Crec que en mobilitat es prenen mesures a partir de circumstàncies puntuals, posant-hi pedaços, perquè no hi ha una planificació a llarg termini.

Aleshores, creieu que els problemes de mobilitat són per la manca de consens? Per una falta de planificació integral de la mobilitat?

J.C.: És la conseqüència de la incapacitat que tenen els partits polítics d’establir pactes entre ells. Hi ha una falta de planificació a llarg termini, i no hi ha  planificació, perquè no hi ha consens, perquè si hi hagués capacitat de consens, la planificació seria més fàcil. El mateix passa si parlem d’avions, de carreteres o de ferrocarrils…

J.B.: El que no podem fer per sistema és que quan arriba un canviï el que ha fet l’altre… és a dir, el tramvia ha d’anar per la Diagonal o no? Ara el traurem o el posarem? Ara posarem més radars, però, en canvi, en traurem d’altres? Llavors, la gent acabarà necessitant un llibre perquè li expliquin com s’ha de circular pel país.

J.C.: Jo crec que un altre dels problemes que arrosseguem és que quan s’estudien i es prenen les mesures, se’n tenen poc en compte les conseqüències. I no hi ha fet sense conseqüències. Res no és innocu a la vida. Si jo beneficio un carrer com Consell de Cent, he triat Consell de Cent. Per les raons que siguin, d’acord.  Però, com que beneficio un carrer determinat, segur que n’estaré perjudicant un altre. Les discriminacions, per molt que vulguem que siguin positives, sempre  són negatives. Discrimines positivament algú a costa d’algú altre, que a partir d’aquell moment passa a tenir molts números per ser perjudicat.

Com a usuaris, som prou exigents amb les administracions davant d’aquestes situacions?

J.C.: No, en absolut. Som exigents des de la barra del bar i trucant al programa del Basté o del Cuní. Però no ho som en els elements que tenim a la nostra  disposició per exercir els nostres drets com a ciutadans. Si l’Administració pública ha d’establir els mateixos barems que el sector privat, des d’un punt de vista que sigui rendible o que afecti el màxim nombre possible de persones, aleshores sempre hi haurà una sèrie de persones que quedaran abandonades a la seva sort. Perquè, com que són una minoria, doncs no cal tenir-les en compte.

Els vostres oients moltes vegades us escolten quan estan dins del vehicle. Els temes de mobilitat els interessen?

J.B.: Molt! Quan hi ha alguna incidència, al marge del tema polític, la gent s’enfada molt. Per molt que tinguis el Google Maps, no arribes al moment, amb la qual cosa, tot i que les aplicacions són molt hàbils i van molt bé, la gent escolta la ràdio per saber si hi ha 10 o 15 minuts de retenció, i si és a la B-23, a la B-40 o a l’AP-7. I el mateix passa quan es tracta de les incidències amb Rodalies, que és on hi ha el gran problema.

J.C.: El nostre paper és explicar “per què” passen les coses. Per explicar “el perquè”, necessitem la connivència d’elements com el RACC, que hi ajudeu moltíssim, perquè més enllà de les informacions puntuals, feu reflexions a partir de les mesures que s’anuncien o que s’apliquen.

I com veieu en aquests moments el cotxe elèctric?

J.B.: No hi ha facilitats per passar-se a la mobilitat elèctrica. Primer, que no hi ha un lloc per aparcar-lo. Que, per cert, hi ha pàrquings que són autèntics desastres… Això és una altra cosa que tampoc entenc. Tornant al cotxe elèctric, fins que no tingui un punt de càrrega aquí sota que em trigui 10 minuts a carregar i que no hagi de patir… no me’l compraré. Jo crec que hi ha un problema amb el cotxe elèctric, i va en clar retrocés.

Creieu que els frens són els carregadors, l’autonomia i l’assequibilitat…? Els usuaris tenen prou coneixement?

J.C.: Jo no tinc un cotxe elèctric perquè per la ciutat gairebé no hi circulo i entenc que té una utilitat especialment en zones urbanes. No la té encara per als llargs desplaçaments, per les limitacions, per bé que s’hagi avançat molt. Ara, em costa d’entendre la publicitat positiva que se li dona a un producte tan car. Em sembla una contradicció.

J.B.: És un cotxe per a les elits, per al qual necessites muntar a casa un punt de recàrrega, que té una bateria amb una autonomia per a uns quants quilòmetres…  Personalment, potser optaria per un híbrid.

J.C.: El cotxe elèctric, com el seu adjectiu indica, necessita l’electricitat. Que no es dispara el preu de l’electricitat? Que no hem estat a punt del col·lapse per un problema de generació d’electricitat? Llavors, com es genera aquesta electricitat? Jo crec que tornem altra vegada a una qüestió bàsica, que és la pèrdua del  sentit comú. El coneixement s’ha de socialitzar i, de la mateixa manera que tristament se socialitzen els interessos creats, les ideologies més perverses i totes les mentides, també hem d’exigir que se socialitzi el coneixement que s’adquireix per facilitar-nos una vida millor, més còmoda i, sobretot, més positiva.

Però quan es qüestionen alguna mena de mesures des del vessant tècnic, hi ha grups que surten als mitjans i que fan molt de soroll, tot i que representen  col·lectius molt petits.

J.C.: Fa uns quants anys que ens dediquem a la informació i sabem perfectament què suposa trepitjar l’ull de poll d’un microgrup en relació amb la seva  hipersensibilitat respectable. I a mi m’agrada recordar que la democràcia es defineix per ser el sistema en què governa la majoria respectant la minoria.

J.B.: I perquè els extrems intenten guanyar. Jo puc parlar com a vianant, jo puc parlar com una persona que agafa la bicicleta, jo puc parlar com una persona que té cotxe privat i com una persona que agafa el transport públic a través del taxi. Jo puc parlar com a tot això. I la ciutat en aquests moments està molt desendreçada.

De vegades, veiem una tendència en què el coneixement s’ha substituït per la ideologia i el debat dels mitjans és més ideològic que científic. Vosaltres creieu que això pot canviar?

J.C.: Jo ho veig molt difícil, perquè les ideologies tenen el seu nínxol de mercat, i això és aplicació purament del màrqueting i de com els partits polítics només pensen en les eleccions. Jo crec que només ens en podem sortir si les formacions polítiques aposten per un candidat que, de manera conjuntural, hi arribi  perquè tingui voluntat de canviar de debò les coses.

I, per acabar, quina percepció teniudel RACC?

J.C.: Jo, com a soci, molt positiva, perquè cada vegada que necessitem la grua, al cap de molt poca estona ja hi és i, a més a més, amb un servei fantàstic.

J.B.: Quantes entitats d’Espanya tenen 800.000 socis?… “Algo tendrá la casa cuando la bendicen, ¿no?”.

FOTOS: JORDI PLAY