La qualitat del sistema sanitari de Catalunya posiciona cada cop més Barcelona com a referent internacional en l’atenció i la recerca mèdica. Parlem amb el doctor
Bonaventura Clotet, Director de l’IrsiCaixa i Cap de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias de Badalona, i amb el doctor Antoni Trilla, metge del Servei de Medicina Preventiva del Clínic i Degà de la Facultat de Medicina de la UB, sobre la relació entre la mobilitat i la salut de les persones i sobre la manera en què la mobilitat pot contribuir a impulsar l’activitat de la ciutat vinculada a l’atenció mèdica i a la recerca científica.

Des d’una visió mèdica, com ajuda a prevenir malalties la mobilitat activa, anar a peu o en bicicleta?
Bonaventura Clotet (BC): Ajuda a evitar malalties de molts tipus, però bàsicament redueix el risc cardiovascular. Millora el metabolisme, augmenta els receptors d’insulina i ajuda a controlar els nivells de sucre i el colesterol dolent. Per això em preocupa l’ús dels patinets elèctrics, perquè redueixen molt la mobilitat física de les persones joves, i tenim un percentatge d’obesitat infantil i juvenil molt elevat.
Antoni Trilla (AT): Caminar, fer exercici i córrer, sempre amb supervisió mèdica, són hàbits de vida sana i ajuden a envellir de manera saludable. Coincideixo amb la idea que tendències com els patinets elèctrics són tot el contrari. Si la gent jove no es mou de manera activa, amb el temps tindrà més risc de patir sobrepès.

Amb els nivells de contaminació que tenim, fer exercici a l’aire lliure, anar en bicicleta o córrer són pràctiques saludables?
AT: Una ciutat mai serà el Pirineu. Qui vulgui aire pur haurà d’anar més lluny. Una altra cosa és que la ciutat intenti millorar la qualitat de l’aire, i, en això, entitats com el RACC hi teniu molt a dir… És evident que en una situació de molta contaminació no és bo fer exercici, com tampoc ho és amb una calor extrema… Però a la
ciutat es poden trobar espais adequats, com per exemple al costat del litoral, on és més saludable fer exercici.

Sovint sentim parlar de les morts que provoca la contaminació i no sempre es matisa que són morts prematures. Com hem d’entendre aquest concepte?
AT: Són estimacions i, com a tals, després s’haurien de confrontar amb el patró real per comprovar si s’han complert. Atribuir les morts a la contaminació com a factor únic és difícil. Com a factor contribuent és més factible. És com la grip. En molts casos, el que fa la grip és donar una empenta fatal, agreujar dolències que ja existien.
BC: És clar que la contaminació, els metalls, el que inhalem… tot pot tenir un impacte cardiovascular a diferents nivells. Però, si la persona fa exercici, segueix una dieta mediterrània amb oli d’oliva i camina cada dia, les variables de risc milloren molt, i això contribueix a contrarestar el balanç desfavorable que pot suposar l’exposició a la contaminació. Però s’hauria d’analitzar amb calma.
AT: També és cert que els barems de la contaminació com a risc per a la salut depenen de qui els estableix. L’OMS és molt estricta i, en canvi, la UE admet nivells màxims de contaminació més elevats. A Barcelona, incomplim quasi tots els barems de l’OMS. Ara bé, amb els nivells de la UE, no estem malament del tot.

La mobilitat urbana està canviant molt i Barcelona n’és un bon exemple. Què els crida l’atenció d’aquesta nova mobilitat?
AT: Jo, a simple cop d’ull, el que veig és que la gran majoria de cotxes que entren a Barcelona i en surten només porten una persona… El sistema de transport públic es podria millorar i oferir una alternativa per a aquesta gent: aparcar en un lloc i continuar en bus elèctric, per exemple.
BC: A mi, els carrils bici. La gent està acostumada, quan creua un carrer, a mirar només cap al sentit d’on venen els cotxes, però ara hi ha carrils bici de doble sentit per on circulen bicicletes i patinets. Passa a altres ciutats, com Àmsterdam, on et venen les bicicletes per tot arreu. És qüestió d’acostumar-s’hi i aquí no hi estem habituats. Jo sempre vigilo molt i ja m’he endut algun ensurt. I em sembla un risc sobretot per a la gent gran.
AT: Hi ha ciclistes que no volen parar mai, i si troben un semàfor vermell, se’l salten. Veig patinets que circulen a una velocitat excessiva i per on volen. Un altre tema: els vehicles de repartiment. Paren on poden, a qualsevol lloc, i amb això el trànsit s’alenteix, la gent s’estressa… S’haurien de buscar alternatives, com ara disminuir el lliurament a la porta de casa i fomentar la recollida dels paquets a un punt proper.

Barcelona està en obres, amb superilles en construcció i un canvi de model que cada cop més difi culta el trànsit rodat. Creuen que s’ha consultat amb el sector mèdic si això pot suposar un problema, per exemple, en cas d’emergències o en la circulació d’ambulàncies?
AT: Imagino que sí; en cas contrari, seria un error greu. I suposo que també ho han consultat amb els bombers, perquè les ambulàncies encara poden trobar la
manera d’arribar-hi, però els bombers… No es pot apagar un foc des de l’altra cantonada. Les superilles estan construïdes a base d’opinions, però no tenim la certesa que, un cop fetes, aportin millores a tothom. De moment, hi ha gent que es queixa i gent que no.
BC: S’hauria de cuidar millor la ciutat i facilitar un entorn agradable a la gent que hi viu i que la visita. Potser s’acaba aconseguint amb les superilles, però en tinc els meus dubtes. Els comerços afectats diuen que abans hi arribava la gent en cotxe i ara no. Crec que pensant en el comerç hi hauria d’haver una actitud més tolerant.

Barcelona és una ciutat que viu molt del turisme. Hi ha un turisme de salut, gent que ve a seguir un tractament mèdic? 
BC: Tenim un sistema sanitari força maltractat darrerament, però amb un nivell professional altíssim. L’Hospital Clínic i Can Ruti en són bons exemples. I
això atrau turisme sanitari. He tingut malalts que venen d’indrets molt llunyans, persones que tenen un nivell adquisitiu alt i que es desplacen allà on creuen que poden rebre un tractament millor. Crec que s’hauria de cuidar molt més aquesta sanitat d’excel·lència.
AT: Tenim un sistema sanitari públic maltractat crònicament amb uns professionals molt ben preparats. I un sistema sanitari privat a Catalunya que en alguns casos té un nivell molt bo. Si es desenvolupés un bon programa d’atracció, que ja hi és, de clients privats per a malalties “difícils” de tractar i que requereixen especialistes, Barcelona podria ser una gran destinació sanitària. La sanitat o la salut entesa globalment és un actiu de Barcelona i s’ha de desenvolupar més.

En aquest context de Barcelona com a referent mèdic, quin paper poden tenir grans infraestructures com l’aeroport?
AT: Tenint en compte l’objectiu que el planeta aguanti, hi ha desplaçaments i distàncies en què l’avió és clarament innecessari, i d’altres en què és imprescindible. Respectant al màxim tot el que calgui, si no tenim una bona connexió internacional, sempre serem plat de segona elecció.
BC: Un aeroport que fos un hub afavoriria convertir Barcelona en un pol d’atracció. Sense voler exterminar cap espècie animal, tot el contrari, els polítics hi haurien de trobar una solució. I un punt a favor de Barcelona és que des d’aquí, en una hora i mitja, arribes a tot arreu.
AT: A tot arreu, excepte a València. Això del corredor mediterrani és vergonyós, el desaprofitament d’una infraestructura que ens ajudaria molt a connectar Àfrica amb Europa.

Doctor Trilla, vostè treballa al Clínic, un equipament que s’ampliarà als terrenys que ara ocupen les instal·lacions esportives de la UB, al costat de la seu central del RACC. Com valora el trasllat?
AT: No hi havia cap altra opció. Quedar-nos a l’emplaçament actual era impossible, perquè no hi cabem. Al centre de Barcelona no hi ha cap solar de 300.000 metres quadrats, però la UB, que forma part del Clínic, té aquest espai, on podem construir un hospital, una facultat i un centre de recerca, amb un acord polític signat.

Com pot afectar la nova ubicació del Clínic a la mobilitat dels professionals i dels pacients?
AT: Si volem que el Clínic sigui la nova aposta “olímpica” de Barcelona, hem d’estudiar a fons què implica. I això vol dir que, si cal, el metro o el tramvia s’hauran d’allargar o desviar. L’entrada de la Diagonal s’ha de comunicar millor. De possibilitats n’hi ha, si l’alcaldia de Barcelona continua amb bona predisposició i es posa d’acord amb Esplugues, l’Hospitalet i els municipis del voltant, que hi tenen molt a dir.
BC: Serà molt important garantir la mobilitat… Ho dic perquè treballo al Germans Trias, a Can Ruti, a Badalona, que és un gran hospital, però té molt mala accessibilitat. En transport públic només s’hi arriba en autobús i des de Barcelona es pot tardar més d’una hora. El malalt necessita facilitats. Si s’ha de construir un metro i una parada que es digui Can Ruti, que es faci.
AT: Vaig treballar un any en un hospital als Estats Units en una regió agrícola, on tothom vivia lluny, i l’hospital tenia un sistema d’autobusos que recollia els malalts a les granges i els portava a les diàlisis, les visites… com l’autobús escolar. I jo, que hi anava en cotxe, l’havia de deixar a un pàrquing que era a uns quants quilòmetres i un bus em portava fins a la porta de l’hospital. I tampoc passava res.
BC: Cal tenir en compte que la ciutat creixerà molt pel que fa a la recerca amb el nou CaixaBank Research Institute davant del CosmoCaixa i amb el centre de recerca biomèdica que impulsa la Pompeu Fabra a la Ciutadella. Per a Barcelona serà una revolució. El que generarà de coneixement, de patents, d’empreses i de tot plegat pot ser brutal. I això demana adequar l’aeroport, garantir els desplaçaments i aconseguir una ciutat que, com a mínim, sigui neta i segura.
AT: Hi estic d’acord. Barcelona ha de ser una ciutat amable on la gent trobi oportunitats de feina, recerca… Té un clima espectacular i una tradició molt tolerant. Científics i gent que fa recerca venen aquí per això i n’estan encantats. Tinc gravada al cap una imatge recent: un noi amb una planxa de surf que estava agafant el bus a Horta per anar a la Barceloneta, com si fóssim a Califòrnia! Tenim molt potencial com a ciutat, però cal garantir uns mínims de qualitat.

Vostès han viscut de ben a prop la pandèmia. Com a societat, hem après alguna cosa?
AT: Moltes, i algunes, amb dolor. Ha estat una època molt complicada per als malalts, per a les seves famílies, per als professionals que han estat en una situació
límit. Hem superat la pandèmia gràcies a la ciència i les vacunes, però el sistema de salut pública ha aguantat per un pèl, i per això cal reforçar-lo, per si ens trobem en el futur en una situació similar. Hem après que, si la gent de tot el món treballa coordinament i es posen recursos, es troben solucions. I que en aquest país, quan es presenta una situació complicada, la gent es comporta d’una manera excellent, solidària.
BC: La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha d’invertir molt més en recerca humana i en salut animal, perquè moltes epidèmies recents, com la SARS, la MERS i la grip aviària, tenen origen animal. Amb la covid s’han millorat discretament les aportacions a la recerca, però, com que ja hem passat el tràngol, sembla que ara ningú no mira més enllà de quatre anys vista ni pensa en la manera en què es poden ajudar les generacions futures a tenir una sanitat i unes vacunes que les
protegeixin de noves malalties que poden venir.

Mobilitat urbana i envelliment de la població: queda molt per millorar

Com valoren la mobilitat de la gent gran en un entorn urbà com Barcelona? Tenim la ciutat preparada?
AT: A mesura que creixi l’envelliment de la població, i esperem un envelliment saludable, hi haurà més gent d’edat avançada, però activa, amb ganes de moure’s. Tot i que un transport públic bo i ben adaptat seria una opció, l’ideal, per temes de salut, seria que aquesta gent, en distàncies curtes de tres o quatre quilòmetres, anés caminant, i crec que la ciutat no està preparada per a això: les voreres són una carrera d’obstacles i els paviments són relliscosos a molts llocs; he vist més d’una caiguda.
BC: Diré el mateix amb altres paraules. Amb l’edat, les persones han de tenir una activitat física adequada, perquè en cas contrari perden musculatura i tenen més propensió a caure i a fer-se mal quan cauen. La ciutat no està preparada perquè la gent gran hi camini, com tampoc ho està, em sembla obvi, per moure-s’hi amb una cadira de rodes. Els carrers s’haurien d’adaptar a la gent gran; una ensopegada amb una fractura de fèmur pot ser una gran amenaça per envellir amb dignitat.

Maria Josep Coral per Revista RACC