Ruta pirenaica: de Ripoll a Beget
Por: RACC Blog
Aprofitem la tardor per descobrir la part més septentrional de Catalunya amb una ruta de monestirs i naturalesa, abans no arribi l’hivern.
Una de les múltiples facetes dels Pirineus, a banda de l’esquí i el turisme d’alta muntanya, és la cultura mil·lenària de les construccions que encara romanen en peu per tot el seu paisatge. Un bressol del romànic català, en molts casos desconegut. Per fer aquesta ruta escollim un Peugeot 308 1.5 HDI Blue Allure de 130cv, un vehicle que s’adapta de manera ideal a les carreteres estretes, amb la mida d’un hatchback i amplitud interior per viatjar amb cinc adults còmodament.
Comencem el recorregut a Ripoll, a la confluència on el riu Fesser rega amb les seves aigües el Ter. Situada al punt més nord-oriental de la província de Girona, aquesta vila de poc més de 10.000 habitants va formar-se al voltant del monestir de Santa Maria, un important centre religiós que, segons les cròniques, fou creat el 880 dC per Guifré el Pilós, construït sobre un altre d’arrels visigòtiques (589) destruït pels àrabs.
El monestir és un dels més remarcables exponents del romànic català i el seu pòrtic és una de les imatges més icòniques de Catalunya avui en dia. Lloc d’enterrament dels comtes de Besalú i Barcelona, Santa Maria va esdevenir un important scriptorium a l’edat mitjana, comparable a les abadies franceses de Saint-Benoît-sur-Loire (Fleury), Saint Denis a París o Montecassino a Itàlia.
Guifré el Pilós va aconseguir la reconquesta de les terres de la vall de Ripoll i la Plana de Vic (878-881), i deixà el seu fill Radulf a càrrec del monestir. Poc després crearia el monestir de Sant Joan de les Abadesses per fer el mateix amb la seva filla Emma.
Amb diverses ampliacions al llarg del temps, Santa Maria va arribar a disposar d’un gran conjunt arquitectònic, del qual destaca el pòrtic del segle XI amb passatges de la bíblia. El claustre és un dels pocs romànics de doble planta. Principal centre religiós a Catalunya fins al segle XV, el monestir va ser destruït després de l’exclaustració del 1835 i no va ser reconstruït fins al 1886, la qual cosa canvià del tot l’aspecte de l’edificació.
A part de Santa Maria i tot el seu recinte, a Ripoll també trobem la Farga Palau, una de les escasses fargues catalanes que encara es conserven, que havia abastit la zona nord de Catalunya i les valls pròximes. La vila va esdevenir un dels centres siderúrgics més importants de Catalunya, amb la fabricació d’armes i de claus com a principal negoci.
Sortim de Ripoll per l’N-260, en direcció nord cap a Sant Joan de les Abadesses. A la vora del Ter, aquesta població de 3.300 habitants encara ens pot ensenyar el Pont Vell sobre la riera d’Arcamala, l’església de Sant Pol, el Palau de l’Abadia, la vila vella o el monestir creat per Guifré el Pilós per a la seva filla: el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Aquest monestir va ser fundat el 887 i fins al 945 va ser l’únic femení de Catalunya. Arquitectes de renom com Puig i Cadafalch i Duran i Reynals van ser els encarregats de restaurar-lo (1948-63) i retornar l’edifici a l’estètica primitiva del 1428.
Des de l’N-260 enllacem amb la C-38 per arribar a Camprodon, vila que històricament ha estat un centre d’entrada per a la conquesta, la crema i el saqueig des de la part francesa. No va ser fins al segle XX quan va començar a agafar l’esplendor que li corresponia, passant a ser una de les seus d’estiueig preferit de la burgesia catalana, principalment la barcelonina. Del passeig de la Font Nova es va passar al passeig Maristany, on Francesc Maristany va construir una masia i va ser comminat per l’arquitecte Bernadí Martorell a promoure una actuació urbanística de grans proporcions, creant un passeig central flanquejat per arbres que dona sensació de grandesa. Enric Sagnier, Duran i Reynals, Josep Antoni Coderch i Francesc Mitjans van ser alguns dels arquitectes que van construir al passeig.
El president republicà Juan Negrín va allotjar-se a la torre Garcia a finals de la Guerra Civil espanyola, on durant un breu període de temps va tenir la seu el govern de la II República.
Els embotits artesanals i les galetes són alguns dels productes típics de la zona.
De Camprodon conduïm el nostre 308 fins a Molló, per la mateixa C-38, fins arribar en aquest poble fronterer –si bé Espinavell és l’últim, aquest pertany a Molló– amb França, coronat com a frontera el 1659 pel tractat dels Pirineus.
L’església romànica de Santa Cecília de Molló (s. XI) domina aquest petit poble, que és el paradís dels esports familiars d’alta muntanya, les rutes amb BTT o el trekking. Terra de pas des de temps immemorials, Molló en català fa referència a una fita o marca de territori, que separa o delimita dues propietats. El poble va quedar marcat després de viure la fugida de més de 100.000 republicans cap a l’exili l’any 1939.
Des de Molló, tornem enrere per enllaçar amb la GIV-5223, una estreta carretera que ens ha de portar a Beget. A mig camí fem una aturada per visitar Rocabruna, un petit poble de poc més de 70 habitants on podrem visitar les restes del castell de Rocabruna i l’església de Sant Feliu de Rocabruna (s. XI).
Seguim camí cap a Beget per aquesta carretera plena de revolts, on es fa complicat el pas de dos vehicles alhora en ambdues direccions. Arribats al nucli urbà de Beget, aparquem just a l’entrada, ja que està prohibit circular-hi fins i tot per a les motocicletes.
Just al costat del pàrquing trobem l’església de Sant Cristòfol (s. XII), mostra del segon romànic, amb una exquisida portalada i un campanar destacat.
Situat a la capçalera del riu Llierca, les cases de pedra voregen la riera de Beget. Avui dia amb uns 25 habitants, el nucli urbà és format per tres sectors, separats per dos rierols connectats per dos ponts. Les últimes construccions daten dels segles XVIII i XIX, la qual cosa confereix al poble un dels millors aspectes antics de tot Catalunya.
