El pilot RACC anuncia la retirada de la competició, deixant un llegat motociclista difícil d’igualar.

‘Giorgio’, com se’l coneixia durant els seus primers anys de curses, ha anunciat la retirada. Una notícia que ha agafat per sorpresa el pàdoc del ‘Continental Circus’ i amb la qual deixa una de les més grans empremtes en el motociclisme mundial amb cinc campionats del món aconseguits. Jorge Lorenzo, ‘Giorgio’, un pilot RACC per a l’eternitat.

Una nota de premsa desfermava els rumors a la sala de premsa del circuit Ricardo Tormo de Xest, darrera cita puntuable del Mundial 2019. Anunciar una roda de premsa amb Carmelo Ezpeleta, CEO de Dorna, va donar motius per especular sobre el que posteriorment es va confirmar: la retirada de Lorenzo de la competició.

Periodistes, pilots, tècnics i caps d’equip van acompanyar el pilot RACC en una roda de premsa que va ser el moment més dur dels 18 anys de carrera mundialista del pilot balear, guanyador de cinc mundials: 2006 i 2007 amb Aprilia a 250 cc; 2010, 2012 i 2015 amb Yamaha a MotoGP. A més, el pentacampió, únic pilot fins a l’actualitat capaç de guanyar-li un mundial a Marc Márquez a la categoria reina, se’n va amb un total de 68 victòries en Grans Premis (47 en MotoGP, 17 en 250 cc i 4 en 125 cc), 69 poles i 37 voltes ràpides, a més de tres subcampionats en la categoria reina. Unes xifres de llegenda.

Els inicis

Lorenzo va créixer en una família amant del motor, el seu pare ‘Chicho’ li va fabricar la primera moto quan tenia tres anys. Criat al barri de Son Fortesa de Palma de Mallorca, aviat va destacar per la seva gran tècnica en la conducció, entrenant-se durament per perfeccionar el seu pilotatge.

Amb sis anys es va estrenar en competició i es va proclamar campió de Balears. Aleshores compaginava diferents disciplines com la velocitat, el minicross i el trial, arribant a guanyar 8 campionats autonòmics abans de fer el salt a la Copa Aprilia en la categoria de 50 cc el 1997. Amb un vídeo dels seus entrenaments vist per l’expilot Dani Amatriain, aleshores responsable de l’escola tècnica Monlau, n’hi va haver prou perquè es convertís en pilot i protegit del campió d’Espanya de superbike el 1990.

Després de passar per les categories de 50 i 125, i ja com a pilot RACC, Lorenzo va fer el salt a la categoria de 125 cc del Campionat d’Espanya de Velocitat (CEV), per a la qual cosa va haver de demanar un permís especial perquè només tenia 13 anys. Corria l’any 2000 i Jorge coincidia amb altres pilots RACC com Joan Olivé –guanyador del campionat–, Raúl Jara o Toni Elías, a més de fer-ho amb el que seria el seu màxim rival anys després, Dani Pedrosa. Aquesta temporada va acabar dissetè.

Amb els colors del Monlau Competició, el 2001 es va convertir en assidu a la zona de punts, sumant una segona posició a Albacete com a millor resultat, acabant quart després d’Àngel Rodríguez, Casey Stoner i Héctor Faubel.

El Mundial

La bona temporada li va servir per fer el salt al Mundial de la mà de Giampero Sacchi i Derbi, però es va perdre les dues primeres curses del 2002 perquè no tenia l’edat mínima exigida per la FIM, que aleshores era 16 anys.

Després d’acabar en 21a posició amb 21 punts, Lorenzo va aconseguir la seva primera victòria de la temporada següent al Rio Grand Prix, per davant de les Aprilia d’Stoner i Alex de Angelis. Dues cites després marcava la primera de les 69 poles de la seva carrera, acabant tercer després de l’Honda de Pedrosa i la KTM de Mika Kallio. Al campionat va ser 12è amb 79 punts.

El 2004 va ser l’any de consagració definitiva del pilot RACC, que amb tres victòries (Assen, República Txeca i Qatar) va ser quart (179 punts) amb la bala vermella de Mollet, resultat que li va servir per fer el salt a la quart de litre la temporada següent.

La seva adaptació a la categoria intermèdia va ser total i el 2005 va sumar sis podis, quatre poles i va acabar cinquè (167 p.) a la general amb l’Honda RSW250 de l’equip Fortuna Honda, dirigit pel seu mànager, Dani Amatriain. Aquesta temporada serà recordada pels seus intensos ‘piques’ amb Pedrosa, bicampió de la categoria després d’haver guanyat també l’any anterior. Una intensa rivalitat que duraria fins a l’any 2010 i que deixaria escenes com l’encaixada de mans al podi de Jerez 2008, obligada pel rei Joan Carles I durant el lliurament de trofeus.

El principi de la llegenda

Lorenzo va confessar a la roda de premsa del seu adeu que hi ha “quatre dies per sobre dels altres que són importants en la vida d’un pilot: el debut al Mundial, la primera victòria, el primer Mundial i la retirada”.

El 2006 va viure el segon dia dels que remarca, amb la victòria absoluta en el quart de litre, en què va aconseguir 17 punts més que Andrea Dovizioso. Vuit victòries, amb un total d’11 podis i 10 poles, li van donar el primer dels seus cinc campionats. La victòria a la primera cita a Jerez va ser un preludi del que vindria després.

Va repetir el 2007 amb nou victòries, 12 podis i 9 poles, amb un podi final del campionat calcat de l’anterior, amb Dovi al segon lloc i Alex de Angelis, al tercer.

La categoria reina

Amb dos mundials al seu poder n’hi va haver prou per guanyar-se un lloc en l’equip oficial Yamaha, com a company de l’aleshores set vegades campió mundial Valentino Rossi, un aspecte que no va espantar gens ni mica el del RACC, que aconseguí la pole a la cursa de debut i una segona posició al GP de Qatar. Aquell any va acabar quart, després de sumar una victòria a Estoril, sis podis i quatre poles. El seu company va sumar el vuitè títol al seu palmarès.

Va ser el 2009 quan es va convertir en un autèntic mal de queixal per a Rossi, acabant segon amb quatre victòries, 12 podis i cinc poles. L’italià va aconseguir el seu novè i, per ara, últim títol mundial.

Rei del món

Lorenzo va sumar un total de 9 victòries i 16 podis en 18 grans premis el 2010, a més de 7 poles, superant Pedrosa i Rossi, en la que va ser la seva millor temporada dels 18 anys en què ha pilotat al Mundial.

El subcampionat del 2012 (3 victòries, 10 podis, 2 poles), després de Casey Stoner, va donar pas a un nou títol el 2013 (6, 16, 7), però l’arribada el 2013 de Marc Márquez a MotoGP va agafar desprevinguda tota la graella, i tot el campionat va ser un frec a frec entre els dos pilots RACC i Pedrosa. Lorenzo (8, 14, 4) va ser segon, a només quatre punts del seu màxim rival.

L’hegemonia del de Cervera va impedir al mallorquí (2, 11, 1) tornar a pujar dalt del podi final el 2014, en què quedà tercer després de Márquez i Rossi.

Amb set de victòria, el 2015, Lorenzo (7, 12, 5) va alçar la cinquena corona a l’última cursa de València, imposant-se al seu company d’equip i superant Márquez en el seu pitjor any en MotoGP. El cinquè campionat ja era seu, i així s’igualava a l’alemany Anton Mang i a Mick Doohan en el palmarès històric de mundials, en el qual es troba a la tretzena posició. Després d’Ángel Nieto (12 + 1) i Márquez (8), és el pilot espanyol amb més campionats.

El principi de la fi

El 2016 fou quart (4, 10, 4), abandonant a final de temporada l’equip Yamaha per fitxar per Ducati. Amb els de Borgo Panigale va estar dues temporades, sent 7è el 2017 (0, 3, 0) amb una moto ingovernable que va saber domar en la seva segona temporada (3, 4, 4), en què va aconseguir tres victòries per acabar novè.

El 2019, va sorprendre tothom anunciant el seu fitxatge per HRC, equip en el qual formava parella amb Márquez en un ‘dream team’ somiat per qualsevol. 12 títols mundials entre els dos pilots RACC van fer que l’afició somiés en un campionat inoblidable.

Però Lorenzo ha viscut el seu pitjor any des que va arribar, el 2002. Després d’un reguitzell de lesions, iniciades un any abans a Ducati, amb la luxació de dos dits del peu a Motorland i la fractura del radi de la mà esquerra a Tailàndia, el ’99’ passava per la sala d’operacions el desembre per les seqüeles que arrossegava d’Aragó. El gener del 2019 es va trencar l’escafoide de la mà esquerra practicant ‘dirt track’ i en la cursa inaugural es va esquerdar una costella.

I si això sembla poc, Jorge es va fracturar dues vèrtebres a causa d’una caiguda terrible a la primera sessió de lliures a Assen, cosa per la qual es va perdre un total de quatre curses.

Les lesions i la falta d’adaptació a la nova moto van minar la moral del pentacampió, com va explicar en la roda de premsa de comiat: “quan em vaig aixecar a la grava –d’Assen–, vaig pensar si valia la pena seguir patint, després del que he aconseguit. Vaig tornar a casa i vaig reflexionar, pensant que volia tornar-ho a intentar, però a partir d’aquest moment se’m va fer costa amunt”.

Unes crues paraules que anunciaven l’adeu d’un mite del motociclisme.

Lorenzo és un altre dels pilots de la factoria RACC, que des dels seus inicis va formar part del programa implementat per la secció esportiva del club. La formació de nous valors en competició és un dels objectius del RACC, que després de més de 100 anys d’organitzar esdeveniments esportius, compta amb més de 50 pilots sota la seva tutela, que dominen les diferents categories en les que participen.

Un mite que ens ha fet alçar 68 vegades del seient i que ens va fer feliços cinc vegades amb les seves celebracions. Per tot això, només podem dir: Gràcies, Giorgio!