Viu a Nova York però duu Barcelona al cor. Té un viatge pendent al Gran Canyó del Colorado. El lloc més estrany on ha dibuixat ha estat un avió. 

 – Com et mous per Nova York? Tens cotxe?

Caminant i amb metro. Nova York és una ciutat molt agradable per caminar-hi, i en canvi amb cotxe és més complicada, més pesada. Agafo molt el cotxe per fer sortides de cap de setmana, ja que conduir per les autopistes dels EUA és molt agradable, sobretot a Califòrnia, on tot està molt preparat per al cotxe. Aquí tinc cotxe en una casa a Formentera, aquí a Barcelona no en tinc perquè no en necessito. I el trobo molt a faltar, perquè m’agrada molt conduir.

– Quan vas començar a conduir? 

Vaig ser un conductor tardà, em vaig treure el carnet als 40. Conduir et dóna una felicitat i una llibertat que no es poden explicar.

– Hi ha un cotxe al teu nom (Nissan Micra Labanda). Com es costumitza un cotxe?

En aquell moment encara no tenia carnet. Fins i tot em van proposar regalar-me un cotxe i vaig dir que no. Ara me’n penedeixo. Un cotxe, al final, és un suport. És igual un cotxe que una tassa de cafè: t’adaptes a la morfologia de l’objecte. Vam fer dues coses: una carrosseria decorada amb vidres d’swarovski espectacular, però peça única d’exposició al Saló de l’Automòbil, i a nivell comercial unes intervencions a l’interior. De totes maneres, això de les marques de cotxes que fan edicions especials amb dissenyadors és tot molt epidèrmic perquè el cotxe és una cosa molt cara i totes les intervencions que et deixen fer són molt superficials (adhesius, racons…), perquè si la producció no té sortida, ho treuen i segueixen produint normal. Al final és una operació d’imatge i serveix perquè la marca tingui un retorn d’inversió en imatge. Però a nivell econòmic no és un gran negoci customitzar amb un famós. Ho vam fer dos anys seguits, en dos models de Micra diferents, i va funcionar molt bé.

– Has necessitat mai ajuda del RACC?

Una vegada, no se m’encenia la bateria a Formentera. I com que tot és molt obert, o et vénen a ajudar o no saps per on tirar… Va venir un mecànic i em va engegar el cotxe. El RACC em dóna molta seguretat, potser per haver entrat tard al món de la conducció; saber que estàs protegit per una companyia així em dóna molta tranquil·litat.

Jo em vaig fer del RACC perquè una vegada a Formentera rentant el cotxe al taller, al meu costat hi havia una noia que tenia un jeep al qual li estaven canviant la roda, i em va dir “aquí a Formentera amb tants camins se’m punxa la roda moltes vegades, però sort que sóc del RACC”. I jo vaig dir: “doncs jo també vull ser del RACC”.

– Com és ser del RACC vivint lluny de Barcelona?

Ho porto molt bé, perquè totes les vegades que he agafat cotxe allà em dóna molta tranquil·litat saber que amb una trucada et poden atendre en el teu idioma. És com si algú de casa teva estigués allà pendent de tu.

– Com has dibuixat el RACC?

El mecànic del RACC està amb l’ordinador del cotxe taller, com si la incidència ja estigués solucionada, i ella li diu: “Ya que hemos ido tan rápido y tienes un ordenador, ¿me dejas conectar a mi Facebook?”.

Aquesta entrevista ha estat realitzada per l’equip de la Revista RACC, aquí pots llegir el número complet.